Aquests últims mesos han estat de gran intensitat. Suposo que no estic acostumat a escriure sobre el meu dia a dia en els blocs i prefereixo sempre penjar-hi imatges sobre la meva obra o fer referències indirectes a cançons. Els articles on parlo de mi o de les coses que m'agraden es poden comptar amb els dits de la mà. Ja fa força temps que em dedico a penjar informació a internet - tota la meva obra pot ser descarregada lliurament a pàgines com http://www.musicalliure.cat/ o a http://www.archive.org/ on hi podeu trobar totes les maquetes i discos. Bé, les descàrregues totals arriben ja a 1.500 i tenint en compte que no he mogut gaire els discos és tot un èxit.
La qüestió és que, suposo, em fa certa por anar dient; "ei mira què he fet! pots baixar-t'ho per tot arreu!" potser m'estimo més anar fent i component, fent petits treballs acústics i fent concerts en llocs poc concorreguts on jo no sigui l'altre, si no que pugui ser el Pere Vilanova amb les seves pors i temors i la seva guitarra, amb els seus concerts on cada dia hi ha un cinquanta per cent de cançons diferents o noves.
Són camins màgics els que han de fer les persones que escriuen i creen, tot i que massa sovint foscos i amb baralles violentes amb un mateix. El percentatge d'e-mails que no són respostos quan escrius una breu presentació sobre els teu projectes, la teva trajectòria i els teus somnis és altíssim; també és perfectament normal, hi ha moltíssima gent que es dedica a la música i que té la mateixa set d'ambicions i de marxar a fer concerts i a donar el millor d'un mateix que tu. Per tant, no cal lamentar-se de res, només treballar i treballar. La qüestió és que aquests darrers mesos abans de la meva marxa a Bèlgica durant un any, m'he estat preguntant sobre aquells ídols daurats de l'adolescència, sobre l'aparent feix de llum encegadora que admiràvem en comprar un disc o en anar a un concert i aquella aparença de despreocupació, d'haver arribat a dalt de l'escenari com per casualitat – un sentiment generalitzat a la nostra societat on ens fan creure que les coses es guanyen sense esforç – amb aquells cossos de ben segur treballats pel gimnàs fins a l'extrem, i en constatar-ho tot plegat, quina és la sinceritat que hi puc trobar? No hi ha transparències entre el discurs que em fan comprar i el que jo vull sentir, em crec el que jo vull, em crec el personatge treballat a base d'esforç però que dista tant de la figura real.
Ahir vam anar al Registre de la Propietat Intel·lectual. Últimament hem tingut alguns problemes amb la manera de fer universitària i més val prevenir-se. La manca de comunicació entre certs professors i els seus alumnes és notable; mails que no es contesten mai, dubtes que no es resolen, revisions d'exàmens on no es presenta ningú i doctors respectables que tenen un predomini de la ortografia que dista molt del que haurien de tenir les primeres espases de la societat intel·lectual. No vull tampoc estendre'm massa en una crítica destructiva de les maneres de fer, però el cert és que els estudiants no tenen en absolut un paper central en un nivell educatiu. Segurament no hi han ajudat la manca total de sentit de les accions encapçalades per les assemblees de certes facultats que van posar-se tots els mateixos alumnes en contra i van enganyar i distorsionar, amb mala intenció, incapaços de gestionar una protesta que s'hauria d'haver fet molts anys abans i que estava mancada de continguts; això no és maig del 68 i Bolonya no és un decret feixista a pesar del que el vostre imaginari corromput us faci pensar. Doncs bé, tinc la sensació que aquesta desconfiança en les capacitats de les noves generacions s'ha estès fins a límits insospitats i que, d'alguna manera, jo també estic cantant fora de temps i el meu intent de discurs artístic no ven perquè no té les garlandes d'una aparença i li manca la llum daurada d'un personatge fictici – com en els discos que compràvem de més joves.
Són ja uns quatre anys des d'aquell manyoc estrany de To a lost angel – Llum ambre (2005) i cada petita nova cançó i nova maqueta ha anat millorant una miqueta l'anterior fins que he arribat a Titans, a All the heavy days are over i a les dues parts connectades d'Elixir i Religió Nocturna. Prop de 110 cançons i moltes ganes de continuar endavant. Però tots tenim els nostres moments de debilitat, suposo, i el món canvia amb una rapidesa fugaç, transformant-se i en molts aspectes desconstruint-se. Ja només queden per admirar les llums antigues del passat, de personatges que per manca total d'informació s'han convertit en mites, em vénen al cap un munt de poetes morts, i un sincer orgull per algunes de les persones que m'envolten, sobretot aquella – que ja sap qui és – que amb el seu esforç constant i tenaç no deixa que la doblegui la inutilitat opulent dels professors universitaris ni els dubtes que s'imposen per manipular i destruir l'empenta i la capacitat del seu gènere, majoritari en l'àmbit de les universitats.
Els camins màgics són als paisatges interns – aquelles estances nevades en els racons del cor, aquelles valls deshabitades del Pirineu, aquelles platges desèrtiques on bufa el vent nocturn, aquell viatge de retorn ressuscitant els morts, en definitiva, aquells sensació d'estranyesa general barrejada amb tot de punts de desacord amb la realitat patriarcal, esquemàtica, anorèxica i malaltissa. Els camins màgics són els que travessem des del punt de partida del jo fins al jo més profund i autèntic, són les Variacions Goldberg de Bach, la mateixa idea de les Illuminations de Rimbaud, són paisatges canviants i exòtics des dels quals proposar nous horitzons a travessar, però sense importar-nos massa la força d'un discurs que hauria de ser descoratjador: noies adolescents creuen guanyar interès deixant de menjar, cada vegada més nois segueixen les seves passes i el seu cervell es va morint a poc a poc, les seves ments agonitzen. Però no busquem amb els camins màgics canviar el món, busquem canviar la nostra percepció, busquem anar a cercar el coratge que cadascú pot assolir per sí sol i busquem, amb una mica d'odi, posar simplement les coses al seu lloc i dir-les pel seu nom. Els assassins amb els assassins més enllà de la subtilesa dels seus actes o càrrecs empresarials (Mango, Tommy, Zara...), els estafadors amb els estafadors, encara que se'ls permeti estafar, els racistes i intolerants amb els ignorants mediocres, els corromputs pels discursos aliens amb els que no saben pensar per sí mateixos, els que discriminen amb els que seran discriminats i els que no escolten, amb els que no tenen voluntat.
Sense anar més lluny comentaris com Esto es una propiedad particular, després d'una conversa absurda des del Mercedes de ¿A quién estais esperando? amb un d'aquells somriures de bufetada darrera el qual s'endevinaven els seus pensaments (¿qué hace ésta escoria en sarrià?) quan em trobava assegut al portal d'un carrer desèrtic conversant simplement, denoten que hi ha alguna cosa que no rutlla. Que com més puges en l'ordre econòmic i intel·lectual més imbècil és la gent. Anem a la uniformització de les personalitats? Els rics han d'estar angoixats per la seva imatge corporal i s'han de fer tota mena d'operacions i han de parlar com si tinguessin una sabata a la boca, per altra banda també es ven la preocupació per temes intranscendents i frívols a les classes mitjanes o populars amb els seus corresponents preus i taxes. Retornem a la definició de classes socials, o és que mai n'havíem sortit potser?
Tot plegat és tan trist que només podem buscar el nostre propi camí.
En el meu cas, el nadal que ve presento les Arrels Impossibles, un llibre de poemes editat semi-privadament. Mai he deixat d'escriure poesia, però no en publicava des de l'any 2005 amb Llum Ambre on hi havia poemes de quan tenia 13 i 14 anys (ara en tinc 20). Espero, doncs, que aquest camí màgic de les Arrels Impossibles em serveixi per tancar un cicle artístic i per començar a estar satisfet de les set maquetes i dos discos que he fet fins avui, cosa que no és gens, gens senzilla.
I de passada també contribuir a canviar alguna cosa amb aquest blog virtual.
La qüestió és que, suposo, em fa certa por anar dient; "ei mira què he fet! pots baixar-t'ho per tot arreu!" potser m'estimo més anar fent i component, fent petits treballs acústics i fent concerts en llocs poc concorreguts on jo no sigui l'altre, si no que pugui ser el Pere Vilanova amb les seves pors i temors i la seva guitarra, amb els seus concerts on cada dia hi ha un cinquanta per cent de cançons diferents o noves.
Són camins màgics els que han de fer les persones que escriuen i creen, tot i que massa sovint foscos i amb baralles violentes amb un mateix. El percentatge d'e-mails que no són respostos quan escrius una breu presentació sobre els teu projectes, la teva trajectòria i els teus somnis és altíssim; també és perfectament normal, hi ha moltíssima gent que es dedica a la música i que té la mateixa set d'ambicions i de marxar a fer concerts i a donar el millor d'un mateix que tu. Per tant, no cal lamentar-se de res, només treballar i treballar. La qüestió és que aquests darrers mesos abans de la meva marxa a Bèlgica durant un any, m'he estat preguntant sobre aquells ídols daurats de l'adolescència, sobre l'aparent feix de llum encegadora que admiràvem en comprar un disc o en anar a un concert i aquella aparença de despreocupació, d'haver arribat a dalt de l'escenari com per casualitat – un sentiment generalitzat a la nostra societat on ens fan creure que les coses es guanyen sense esforç – amb aquells cossos de ben segur treballats pel gimnàs fins a l'extrem, i en constatar-ho tot plegat, quina és la sinceritat que hi puc trobar? No hi ha transparències entre el discurs que em fan comprar i el que jo vull sentir, em crec el que jo vull, em crec el personatge treballat a base d'esforç però que dista tant de la figura real.
Ahir vam anar al Registre de la Propietat Intel·lectual. Últimament hem tingut alguns problemes amb la manera de fer universitària i més val prevenir-se. La manca de comunicació entre certs professors i els seus alumnes és notable; mails que no es contesten mai, dubtes que no es resolen, revisions d'exàmens on no es presenta ningú i doctors respectables que tenen un predomini de la ortografia que dista molt del que haurien de tenir les primeres espases de la societat intel·lectual. No vull tampoc estendre'm massa en una crítica destructiva de les maneres de fer, però el cert és que els estudiants no tenen en absolut un paper central en un nivell educatiu. Segurament no hi han ajudat la manca total de sentit de les accions encapçalades per les assemblees de certes facultats que van posar-se tots els mateixos alumnes en contra i van enganyar i distorsionar, amb mala intenció, incapaços de gestionar una protesta que s'hauria d'haver fet molts anys abans i que estava mancada de continguts; això no és maig del 68 i Bolonya no és un decret feixista a pesar del que el vostre imaginari corromput us faci pensar. Doncs bé, tinc la sensació que aquesta desconfiança en les capacitats de les noves generacions s'ha estès fins a límits insospitats i que, d'alguna manera, jo també estic cantant fora de temps i el meu intent de discurs artístic no ven perquè no té les garlandes d'una aparença i li manca la llum daurada d'un personatge fictici – com en els discos que compràvem de més joves.
Són ja uns quatre anys des d'aquell manyoc estrany de To a lost angel – Llum ambre (2005) i cada petita nova cançó i nova maqueta ha anat millorant una miqueta l'anterior fins que he arribat a Titans, a All the heavy days are over i a les dues parts connectades d'Elixir i Religió Nocturna. Prop de 110 cançons i moltes ganes de continuar endavant. Però tots tenim els nostres moments de debilitat, suposo, i el món canvia amb una rapidesa fugaç, transformant-se i en molts aspectes desconstruint-se. Ja només queden per admirar les llums antigues del passat, de personatges que per manca total d'informació s'han convertit en mites, em vénen al cap un munt de poetes morts, i un sincer orgull per algunes de les persones que m'envolten, sobretot aquella – que ja sap qui és – que amb el seu esforç constant i tenaç no deixa que la doblegui la inutilitat opulent dels professors universitaris ni els dubtes que s'imposen per manipular i destruir l'empenta i la capacitat del seu gènere, majoritari en l'àmbit de les universitats.
Els camins màgics són als paisatges interns – aquelles estances nevades en els racons del cor, aquelles valls deshabitades del Pirineu, aquelles platges desèrtiques on bufa el vent nocturn, aquell viatge de retorn ressuscitant els morts, en definitiva, aquells sensació d'estranyesa general barrejada amb tot de punts de desacord amb la realitat patriarcal, esquemàtica, anorèxica i malaltissa. Els camins màgics són els que travessem des del punt de partida del jo fins al jo més profund i autèntic, són les Variacions Goldberg de Bach, la mateixa idea de les Illuminations de Rimbaud, són paisatges canviants i exòtics des dels quals proposar nous horitzons a travessar, però sense importar-nos massa la força d'un discurs que hauria de ser descoratjador: noies adolescents creuen guanyar interès deixant de menjar, cada vegada més nois segueixen les seves passes i el seu cervell es va morint a poc a poc, les seves ments agonitzen. Però no busquem amb els camins màgics canviar el món, busquem canviar la nostra percepció, busquem anar a cercar el coratge que cadascú pot assolir per sí sol i busquem, amb una mica d'odi, posar simplement les coses al seu lloc i dir-les pel seu nom. Els assassins amb els assassins més enllà de la subtilesa dels seus actes o càrrecs empresarials (Mango, Tommy, Zara...), els estafadors amb els estafadors, encara que se'ls permeti estafar, els racistes i intolerants amb els ignorants mediocres, els corromputs pels discursos aliens amb els que no saben pensar per sí mateixos, els que discriminen amb els que seran discriminats i els que no escolten, amb els que no tenen voluntat.
Sense anar més lluny comentaris com Esto es una propiedad particular, després d'una conversa absurda des del Mercedes de ¿A quién estais esperando? amb un d'aquells somriures de bufetada darrera el qual s'endevinaven els seus pensaments (¿qué hace ésta escoria en sarrià?) quan em trobava assegut al portal d'un carrer desèrtic conversant simplement, denoten que hi ha alguna cosa que no rutlla. Que com més puges en l'ordre econòmic i intel·lectual més imbècil és la gent. Anem a la uniformització de les personalitats? Els rics han d'estar angoixats per la seva imatge corporal i s'han de fer tota mena d'operacions i han de parlar com si tinguessin una sabata a la boca, per altra banda també es ven la preocupació per temes intranscendents i frívols a les classes mitjanes o populars amb els seus corresponents preus i taxes. Retornem a la definició de classes socials, o és que mai n'havíem sortit potser?
Tot plegat és tan trist que només podem buscar el nostre propi camí.
En el meu cas, el nadal que ve presento les Arrels Impossibles, un llibre de poemes editat semi-privadament. Mai he deixat d'escriure poesia, però no en publicava des de l'any 2005 amb Llum Ambre on hi havia poemes de quan tenia 13 i 14 anys (ara en tinc 20). Espero, doncs, que aquest camí màgic de les Arrels Impossibles em serveixi per tancar un cicle artístic i per començar a estar satisfet de les set maquetes i dos discos que he fet fins avui, cosa que no és gens, gens senzilla.
I de passada també contribuir a canviar alguna cosa amb aquest blog virtual.
